dimarts, 10 de març de 2015

Antonio Tabucchi, Per a Isabel: un mandala.

“Obsessions privades, nostàlgies personals que el temps rosega però no transforma, com l’aigua d’un riu suavitza els còdols, fantasies incongruents i inadequacions a la realitat són els principals motors d’aquest llibre”. Aquesta és la nota de l’escriptor italià Antonio Tabucchi (Vecciano 1943-2012) adreçada als lectors que encapçala la seva novel·la inèdita i pòstuma escrita al començament dels anys noranta.Tots aquells que vàrem gaudir amb la lectura de les seves obres narratives com Piazza d’Italia (1975), Requiem: un ’Alluzinazione (1992) i Sostiene Pereira (1994) per esmentar-ne algunes, ara ho continuarem fent amb aquest nou títol: Per a Isabel: un mandala traduïda en català a cura de Teresa Muñoz Lloret.
L’autor estructura aquesta novel·la en nou cercles seguint la tradició budista i hinduista dels mandales que justifica el títol. A partir de cadascun, el narrador Waclaw-Tadeus inicia un viatge detectivesc per mig món a la recerca de la Isabel, una dona d’ideologia comunista, que havia tingut problemes amb la PIDE (policia secreta liderada pel dictador portuguès Antonio de Olivera Salazar). Ambdós havien mantingut una relació amorosa intensa fa una trentena d’anys, n’havia perdut la pista i sent la necessitat de buscar-la. El rostre de la seva ex-amant guiarà les seves entrevistes realitzades a nou persones vinculades amb la protagonista i, en aquest llarg periple de dimensió metafòrica, retrobarà el seu fantasma a la Costa Blava. Un itinerari llong del narrador que ha esdevingut l’instrument per descobrir la seva realitat interior com un mandala.
Novel·la potent, molt ben escrita que atrapa el lector des de la primera pàgina. Reeixida descripció del crepuscle del règimen dictatorial de Portugal. A més, planteja una munió d’interrogants sobre el territori ignot de la nostra existència.
“Recordo que algú va dir que la fotografia és la mort que fixa el moment irrepetible. Es va passar la fotografia entre els dits, com si fos un joc de cartes, i va continuar: però després em torno a preguntar: i si fos la vida?, la vida amb la seva immanència i la seva peremptorietat que es deixa sorprendre en un moment i ens mira amb sarcasme, perquè és allà, fixa i immutable, i en canvi nosaltres vivim en la transformació, i aleshores penso que la fotografia, com la música, capta el moment que no som capaços de captar, el que hem estat, el que hauríem pogut ser, i contra aquest moment no hi ha res a fer, perquè té més raó que no pas nosaltres, però raó en què?, potser raó en la transformació d’aquest riu que corre i que ens arrossega, i del rellotge, del temps que ens domina i que nosaltres mirem de dominar” (pàgs.75 i 76)