Milan Kundera, La festa de la insignificança.

Heus ací la darrera obra de Milan Kundera (Brno, 1929) després d’una llarga dècada silenciosa que podem llegir en llengua catalana a través de la traducció de Xavier Lloveras.

Es tracta d’una novel·la breu de set capítols construïda en forma de peça teatral. En motiu de la festa d’aniversari d’un conegut, D’Argello, quatre vells amics (L’Alain, en Ramon, en Charles, en Caliban) i el narrador, el cinquè, conversen i reflexionen sobre la nostra existència amb humor. L’humor, tema clau de l’obra, per observar les bestieses del comportament humà en la nostra època “on ha desaparegut la saviesa”. Així la mare de l’Alain declara:”-Tothom xerroteja sobre els drets de l’home. Quina broma! La teva existència no està fundada en cap dret. Ni tan sols et permeten de posar fi a la teva vida per la teva pròpia voluntat, aquests cavallers dels drets de l’home” (pàg.122). La inutilitat de ser brillant a l’actualitat, el valor de l’amistat, la tragèdia d’ésser nat i la mort, la solitud de l’ésser humà, la mentida, la ridiculització del tirà Stalin, el patetisme de Kalinin, la seducció femenina actual i altres interrogants que planteja  l’autor tot convidant-nos al final del llibre a celebrar amb ironia i alegria “la festa de la insignificança”: “La insignificança, amic meu és l’essència de l’existència. És amb nosaltres a tot arreu i sempre. És present fins i tot allí on un mateix no la vol veure: en els horrors en les lluites sagnants, en les pitjors desgràcies. Sovint cal tenir coratge per reconèixer-la en condicions tan dramàtiques i per anomenar-la pel seu nom. Però no es tracta només de reconèixer-la, cal estimar-la, la insignificança. (pàg.135).

Montserrat Abelló s'acomiada amb una poesia

Santiago Vidal, Els set pecats capitals de la justícia.

Aquest llibre de Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i professor de dret penal i criminologia a la UAB, acosta el lector d’una manera molt clara i didàctica envers el món de la justícia. A partir dels set pecats capitals bíblics (La supèrbia, la peresa, la ira, la gula, l’enveja, la cobdícia i la luxúria) i amb exemples prou coneguts (Baltasar Garzon, el cas Palau la doctrina Parot, els mitjans de comunicació i les nenes d’Alcàsser, Egunkaria, Gürtel , el cas Nóos...) analitza amb molta cura totes les mancances de la justícia espanyola i, en conseqüència, tot el desinterès i la impotència que genera als ciutadans. L’autor fa tot un seguit de propostes primordials que ocupen moltes pàgines d’aquesta obra totalment recomanable per tal de millorar el sistema judicial. A tall d’exemple, en remarca una d'essencial l: ”L’ètica judicial com un dels primers paràmetres bàsics que cal millorar, i, encara que sembli incomprensible, avui-a diferència d’altres països europeus-no gaudim de cap codi regulador. Advocats procuradors, metges, arquitectes, psicòlegs, policies, etc. tenen un codi ètic o deontològic, i qui infringeix s’arrisca a sancions molt severes. Jutges i fiscals, no. Cal esmenar aquest dèficit. És cert que el Consell General del Poder Judicial té un Servei d’Inspecció, però el seu funcionament ha estat-amb raó-contínuament criticat tant per l’opinió pública com pel mateix col·lectiu judicial. Els expedients disciplinaris que s’obren són molt pocs, i gairebé sempre acaben amb una sanció lleu: amonestació i/o multa. L’ètica judicial s’ha de demostrar en el tracte vers els ciutadans i en la motivació de les nostres resolucions. Es tracta d’una pràctica més enllà dels discursos grandiloqüents i retòrics. I, per aquest motiu, esdevé imprescindible que amb urgència reclamem al Consell General del Poder Judicial la redacció de l’esmentat codi deontològic. No ja pels seus evidents efectes dissuassius vers comportaments incorrectes del col·lectiu, sinó sobretot per recordar en positiu quins són els nostres deures” (pàg.143).

Un llibre que aposta per fer una societat més igualitària, més justa i dóna les claus per construir un futur millor.